De repente me dí cuenta de que estábamos en el patio de un enorme castillo en ruinas, por cuyos grandes ventanales no salía ni un rayo de luz y cuyas destruidas almenas destacaban sobre el cielo iluminado por la luna.

INFANTIL E XUVENIL-XABARÍN-.

Antes de ser elevada por el cine a uno de los puestos privilegiados del imaginario del siglo xx, la leyenda del vampiro que prolonga su existencia a costa de la sangre de sus víctimas tuvo que alcanzar una formulación literaria que aglutinara el cúmulo de elementos dispersos de la leyenda y la imaginación popular, así como sus propios precedentes literarios. Sirviéndose de recursos narrativos que parecen preservar a la obra (como la sangre a su protagonista) del paso del tiempo, el irlandés BRAM STOKER (1847-1912) supo sintetizar en DRÁCULA (1897) de forma inigualable varias de las más profundas pulsiones del ser humano -la vida, la muerte, la sexualidad- en sus más diversas y ambiguas manifestaciones -el bien y el mal, la luz y las tinieblas, la entrega no deseada pero irresistible-, para alumbrar este relato fascinante que es ya un clásico indiscutible de la literatura de terror.

Bram Stoker (Dublín, 1847 - Londres, 1912), creador de l’excepcional Dràcula (publicat a «L’Arcà», núm. 8), va ser, durant més de vint-i-cinc anys, secretari del cèlebre actor teatral Henry Irving, per a qui va arribar a escriure una mitjana de cinquanta cartes diàries. D’aquí, i no pas a causa de la influència de Wilkie Collins, com alguns hi han volgut veure, la facilitat i l’èxit amb què va saber estructurar epistolarment Dràcula. Bram Stoker és autor, també, d’altres novel·les, algunes de tan inquietants com ara El catau del cuc blanc (The Lair of the White Worm), eclipsada potser per la popularitat del cèlebre vampir de Transilvània.
Una primera lectura d’aquesta novel·la satisfarà, de ben segur, els amants de les novel·les de terror. Però una lectura més detinguda pot fer descobrir més d’una analogia entre aquesta novel·la i Dràcula. En les negres nits apareixen torbadores criatures, transformacions de personatges fascinants: si a Bucovina era un inquietant i atractiu Dràcula, aquí és l’esplèndida i misteriosa Lady Arabella. Si Dràcula posseeix una forta càrrega erotitzant, Lady Arabella, per la seva banda, amb els seus sinuosos moviments hipnotitza i captiva no sols Adam Saltón sinó. també Oolanga, el misteriós criat negre del terratinent Edgar Caswall. I en totes dues novel·les les portes de l’infern es troben en un subsòl —els soterranis on dorm Dràcula— de pudors fètides i nauseabundes semblants a «la sentina d’un vaixell inundat amb una pila de rates ofegades».

"Yo soy Drácula. Le doy la bienvenida, señor Harker, a mi casa". Con estas palabras se presenta el conde a Jonathan Harker, el héroe del relato clásico de Bram Stoker. Se ha convertido en una de las presentaciones más famosas de la historia de la narrativa, repetida hasta la saciedad no sólo por un siglo de lectores (Drácula no ha dejado de publicarse desde la primera edición de 1897 en Inglaterra), sino también por docenas de actores de teatro y cine.